Junts, vam reviure un segle de passió i esport
Divendres 6, amb la inauguració de l’exposició del Centenari del Club i la presentació del llibre De la fàbrica a la piscina, va culminar una feina de gairebé dos anys amb en Julià Guillamon, des que vaig quedar amb ell a “El Tío Che” per explicar-li el projecte.
Amb en Julià ens coneixem de fa anys. L’he anat seguint com a escriptor, crític i activista cultural incansable, i l’èxit esclatant de El barri de la Plata el va revelar com a poblenoví militant. Si a això hi sumem el seu talent singular pel disseny i la seva contrastada tasca com a comissari d’exposicions, estava clar que només ell podia ser l’encarregat de tirar endavant la nostra exposició del Centenari. I a fe que ho ha brodat!
Ens vam posar d’acord ràpidament. Ni jo volia una exposició de fotos i dades històriques, ni a ell li venia de gust fer-la. Les raons? Primer, en un club com el nostre, que en cent anys ha tingut quatre seus i una història més aviat atziaga, era una empresa quimèrica aspirar a reconstruir el seu esdevenir cronològic. I segon, l’interès. Veure una exposició d’aquestes característiques no és atractiu ni genera interès més enllà dels estrictes afectats. L’ambició era explicar la història del club relacionada amb el barri, què havia significat en els darrers cent anys el Club Natació Poble Nou per la gent que hi havia viscut.
I aquí és on el talent d’en Julià es va posar a treballar, i ha generat una exposició que és un viatge temporal, sensorial i estètic que, més enllà de l’explicació de les nostres gestes i els nostres esportistes, t’imbueix d’un sentiment i d’una idea. Quan has acabat de veure-la, “saps” què és i què ha estat el Club. I les col·laboracions de la pintora Neus Martín, d’una bellesa plàstica encisadora, i la sèrie fotogràfica testimonial d’en Joan Teixidor, ho acaben d’arrodonir.
Divendres ho vaig poder comprovar, primer amb l’aperitiu que va representar l’homenatge particular, senzill i sentit, que li vam dedicar a José Ros i a Manolita Gutiérrez, dos esportistes gegants que, per circumstàncies de la vida, calia recuperar.
L’exposició al Centre Cívic va ser un èxit absolut de públic, que s’agombolava a l’entrada i s’escampava per tot el recinte durant la presentació. Pràcticament, no ens sentíem parlar als qui vam intervenir. Es percebia un esverament tranquil entre tots els assistents, com quan cobres un deute antic que creies que mai recuperaries. El Club feia temps que necessitava mirar-se al mirall i agradar-se. I crec que ho vam aconseguir. Vaig percebre en l’ambient una barreja d’orgull finalment satisfet, d’alegria i d’alleujament històric. Reunir aquest devessall d’objectes i imatges, i donar-los un relat amable i sensible, escatint-ne el valor humil, senzill i alhora poderós i brau, ha estat el mèrit d’en Julià. Com a indígena, coneix els plecs de l’ànima del barri, i ha tingut el talent narratiu i visual per saber-ho explicar. N’estic molt i molt content.
El llibre, que és molt més que un mer catàleg, és un objecte en si mateix, singular i únic. Crec sincerament que farà fortuna, perquè obre una manera nova d’apropar-se a la memòria i a la realitat dels clubs, provant d’explicar-los a través de la sensorialitat dels objectes i dels llocs.
Per acabar, moltes vegades m’arriba el qualificatiu de club “de barri”, amb certa càrrega pejorativa. Com si Barcelona mateixa no fos una suma de barris agregats, molts d’ells antigues viles. No hi ha cap demèrit, en això. Però si grato una mica, m’adono que aquest prejudici classista “de barri”, va més lligat a no ser un club d’elit esportiva que no pas a la radicació geogràfica. Crec que tant l’exposició com el llibre hem aconseguit enviar unes càrregues de profunditat molt poderoses contra aquest prejudici.
El Club Natació Poble Nou, a peu i a cavall, ha fet cent anys. Heus-el aquí!
–Jordi Homs
President
